Després de molts mesos aturat i indecís, avui l'arbrecel s'ha mogut una miqueta. A partir d'ara el trobareu aquí sempre que volgueu.
:)
dilluns, 22 de febrer del 2010
divendres, 11 de setembre del 2009
Una proposta per la Diada
Si algú em preguntava de quina manera escolliria celebrar la Diada, em sembla que la meva resposta seria més o menys aquesta; per començar, faria un bon passeig de mig matí pel barri de Ribera de Barcelona; hi arribaria pel carrer de l’Argenteria, contemplant la gent que va amunt i avall amb cara de dia de festa, i el sol, com dibuixa més nítids i vibrants els contorns de Santa Maria del Mar, i més vius i encesos els colors de les senyeres, al Fossar i al passeig de Lluís Companys. Més tard, vermut i dinar sense presses en alguna terrasseta amb bona companyia. I a la tarda, quan el sol comencés a afluixar, aniria al teatre. Demanaria poder-hi veure una obra que trobo especialment indicada per al dia d’avui: Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet, una peça que aquest dramaturg va escriure entre els anys 2002 i 2004 i que es va representar durant la tardor de 2005 al Teatre Nacional de Catalunya.
Salamandra és la història de Claud i Travis, dos amics d’infància amb dues visions totalment oposades de la vida que es retroben a casa d’Emma, la mare adoptiva del primer. S’hi retroben per casualitat; Claud busca un espai tranquil per començar a pensar en la nova pel•lícula que prepara (un melodrama) i Travis hi arriba perquè es troba a la zona – una regió remota del desert californià- per realitzar un documental sobre la salamandra del desert, una espècie en perill d’extinció. Ben aviat ressorgeix entre ells un vell conflicte, que es veu alimentat per l’atracció manifesta que Claud sent per la companya de Travis, Hilde. Aquesta convencerà Claud perquè enceti una recerca sobre el seu passat i, de retruc, també sobre el de la noia, i aquesta recerca poc a poc anirà ocupant l'espai central en l’obra.
Dins d’aquest entramat narratiu, es cabdellen de manera intel•ligent una gran diversitat de qüestions com la memòria història, la creació artística o la destrucció del medi ambient, posades totes, però, al servei del tema central de l’obra: la identitat. I és que tota l’obra és, de fet, una reflexió sobre la identitat personal, la identitat col•lectiva i la relació que s’estableix entre totes dues. En aquest sentit, l’obra ens suggereix dues idees; la primera és que, en una època, la nostra, en la qual, com diu el mateix Claud “no tenim dret a estar segurs de res”, la identitat ja no es pot entendre una realitat estàtica i inamovible; la segona és que tota identitat, com la salamandra del desert, és veu contínuament sotmesa a alguna amenaça que, duta a l’extrem, pot comportar la seva desaparició. De fet, tal com s'esdevé en d'altres obres de Benet, la idea de l’extinció plana per damunt de l’obra però, lluny de consituir un element paralitzant i donar peu a una actitud derrotista, serveix com a element per a la reflexió sobre la qüestió de la identitat i les seves incerteses.
Penso que seria bo que, en dates com la d’avui, aprofitéssim els canals de què disposem (el TNC, o TV3 per exemple) per programar obres dignes de l’efemèride per tal de promoure una celebració no únicament lúdica, festiva i revindicativa d’aquesta, sinó també reflexiva. En aquest sentit, per l’interès de la trama i el seu impacte potencial en públic d’un espectre molt ampli, per la seva intel•ligibilitat i intel•ligència, per la utilització d’un llenguatge viu i planer que la fa assequible a tothom, penso que l’obra de Benet seria idònia. A falta de noves representacions de l'obra, us convido a llegir la versió escrita i aprofito per desitjar a tothom una feliç Diada, alhora que per donar-vos la benvinguda a aquest petit bloc que avui em proposo de començar.
Salamandra és la història de Claud i Travis, dos amics d’infància amb dues visions totalment oposades de la vida que es retroben a casa d’Emma, la mare adoptiva del primer. S’hi retroben per casualitat; Claud busca un espai tranquil per començar a pensar en la nova pel•lícula que prepara (un melodrama) i Travis hi arriba perquè es troba a la zona – una regió remota del desert californià- per realitzar un documental sobre la salamandra del desert, una espècie en perill d’extinció. Ben aviat ressorgeix entre ells un vell conflicte, que es veu alimentat per l’atracció manifesta que Claud sent per la companya de Travis, Hilde. Aquesta convencerà Claud perquè enceti una recerca sobre el seu passat i, de retruc, també sobre el de la noia, i aquesta recerca poc a poc anirà ocupant l'espai central en l’obra.
Dins d’aquest entramat narratiu, es cabdellen de manera intel•ligent una gran diversitat de qüestions com la memòria història, la creació artística o la destrucció del medi ambient, posades totes, però, al servei del tema central de l’obra: la identitat. I és que tota l’obra és, de fet, una reflexió sobre la identitat personal, la identitat col•lectiva i la relació que s’estableix entre totes dues. En aquest sentit, l’obra ens suggereix dues idees; la primera és que, en una època, la nostra, en la qual, com diu el mateix Claud “no tenim dret a estar segurs de res”, la identitat ja no es pot entendre una realitat estàtica i inamovible; la segona és que tota identitat, com la salamandra del desert, és veu contínuament sotmesa a alguna amenaça que, duta a l’extrem, pot comportar la seva desaparició. De fet, tal com s'esdevé en d'altres obres de Benet, la idea de l’extinció plana per damunt de l’obra però, lluny de consituir un element paralitzant i donar peu a una actitud derrotista, serveix com a element per a la reflexió sobre la qüestió de la identitat i les seves incerteses.
Penso que seria bo que, en dates com la d’avui, aprofitéssim els canals de què disposem (el TNC, o TV3 per exemple) per programar obres dignes de l’efemèride per tal de promoure una celebració no únicament lúdica, festiva i revindicativa d’aquesta, sinó també reflexiva. En aquest sentit, per l’interès de la trama i el seu impacte potencial en públic d’un espectre molt ampli, per la seva intel•ligibilitat i intel•ligència, per la utilització d’un llenguatge viu i planer que la fa assequible a tothom, penso que l’obra de Benet seria idònia. A falta de noves representacions de l'obra, us convido a llegir la versió escrita i aprofito per desitjar a tothom una feliç Diada, alhora que per donar-vos la benvinguda a aquest petit bloc que avui em proposo de començar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)